Copy & taste

O el que és el mateix: el copiar i enganxar de la societat xinesa

Fa unes setmanes TV3 emetia un reportatge al programa 30 minuts sobre la societat xinesa i com el sector més jove d’aquesta pateix un sever trastorn d’identitat.

Tradicionalment la Xina ha estat un país capaç de copiar la tecnologia de la resta de països, apropiar-se-la i millorar-la. Un país productor que no només copia els dissenys dels productes, sinó que els millora, els ofereix a preus més baixos i es perfila cada cop més com un gran competidor del mercat tecnològic.

Però ara la Xina no només “imita” els objectes, sinó que han anat una mica més enllà. La nova moda del país és semblar el més “occidental” possible: ulls arrodonits, llargues operacions i dures rehabilitacions per ser més alts, esvelts, enfosquiments de pell, canvis en la manera de vestir, etc. Els joves, -sobretot les joves- de la Xina ja no volen ser xineses, sinó europees.

Al llarg del reportatge apareixen un seguit de personatges que mostren com és aquesta nova febre “del copiar i enganxar occidental”. Tenim dues cares d’una mateixa moneda: d’una banda les noies que s’operen, i d’altra el cirurgià que les operen.

Les joves xineses s’operen els ulls, en una intervenció que dura poc més de vint minuts, però que és molt cara. D’altres es fan allargar les cames en un procés que les deixa estirades durant un any en un llit. Operacions molt dures, períodes de rehabilitació llargs i costosos. Tot sacrifici sembla ser poc per tal d’arribar a ser una mica més “europea”. És tant la moda que s’ha imposat al país, que fins i tot se celebren concursos “Miss Bisturí” per veure qui ha aconseguit canviar més gràcies a les operacions.

I a l’altra cara del mirall hi trobem els cirurgians. Gent amb estudis que s’ha enriquit a costa d’una moda que molts no acabem d’entendre. Els cirurgians estètics de la Xina viuen en grans cases, condueixen cotxes de luxe, tenen iots i propietats. Ells han sabut aprofitar la situació. A vegades m’arrib a plantejar a on queda el codi ètic i la moral d’algunes persones.

Sempre he sentit a dir la dita popular de “volem el que no tenim”. Segurament moltes joves europees desitjarien tenir els ulls enigmàtics i allargats que tenen les xineses, en canvi, elles s’operen per semblar-se una mica més a nosaltres. El que realment em preocupa és per què ho fem.

No sabria dir exactament perquè, però el que sí sé és que no s’haurien de perdre les característiques que des de sempre han contribuït a definir un poble. La Xina es conforma no només del seu folklore, els seus temples o la seva religió, sinó també de la seva gent. La seva societat que és diversa de la nostra, que és pròpia, que té els ulls allargats, la pell més groguenca i el nas petit. Les joves del país no haurien de voler ser una mera còpia semi acabada de la societat europea. I crec que tampoc s’hauria de permetre i deixar que això sigui una realitat amb aquesta facilitat. Cirurgians per tot arreu anunciant-se, oferint el seu servei a tot aquell qui pugui pagar els seus preus. La psicologia es deixa a part, el qui paga mana. No és problema del cirurgià a qui es vulgui parèixer la jove, ell només talla i enganxa. Crec que no hauria de ser així.

La societat de la informació

Aquest és un dels Informes elaborats per Telefónica que fa referència a la Societat de la Informació. Les dades facilitades pertanyen al període 2005 i l’àmbit geogràfic delimitat és la Unió Europea i alguns països europeus desenvolupats com els països Nòrdics. Considero interessant aquest informe, si bé hi ha alguns detalls a considerar.

Primer de tot cal tenir present abans d’analitzar els distints resultats obtinguts una de les crítiques més importants que l’informe ha rebut. I aquesta crítica rau en les variables emprades per fer dit anàlisi. Aquest informe pretén comptabilitzar quin és el grau en què els diferents països es troben dins de la societat de la informació. Per fer-ho, cal emprar uns indicadors sintètics que possibilitin l’obtenció de dades i resultats i finalment la possibilitat de fer una comparativa entre els diversos països analitzats.

Aquests indicadors no poden tenir present tots els aspectes de la vida social, tecnològica, etc, de cada país. Així que s’han escollit uns criteris considerats més rellevants que uns altres. Per tant, hem de saber que el que estem llegint és fruit de l’organització humana, i que per fer tal classificació s’ha primat uns aspectes en detriment d’altres. Considero que és important saber aquest fet anterior per poder comprendre i acceptar les variables que s’usaran al llarg de l’informe.

Aquí sota podem trobar alguns dels punts que consider més importants i que em criden més l’atenció de tot l’informe:

Ø Les posicions entre els països varien poc o gens. Els que estan més ben situats, tenen un resultat igualment positius sigui la variable que sigui la que s’analitzi.
Ø Suècia, Dinamarca i Finlàndia encapçalen el llistat de països amb més alts índexs de desenvolupament de la societat de la informació.
Ø En canvi, Espanya queda en un lloc perifèric. En els darrers anys ha passat d’estar cap al darrera de la llista a ocupar el lloc 15 de 25. Això, però, no indica que el nostre país hagi augmentat el seu nivell de desenvolupament, sinó que la incorporació de 10 països europeus més amb un nivell més baix que el nostre ha fet escalar posicions a Espanya automàticament.
Ø Crida l’atenció el fet Espanya tot i trobar-se en una posició no molt bona de la llista, està a una distància no tan gran del país líder.
Ø El problema que té emprar els indicadors sintètics és que donen una idea general de la situació del país; si és positiva, si va líder, si està lluny d’aquest, etc. Però no aprofundeix dins dels aspectes que calen millorar, o dels que ja han millorat en relació a informes anteriors.
Ø El criteri de classificació de l’informe consisteix en comparar el país més ben situat en un determinat camp, i després calcular la distància que separen a la resta de països amb aquest. D’aquí s’extreuen valors percentuals que donen una idea de com desenvolupat estan la resta de països en comparació amb el líder.
Ø Espanya té una situació “molt bona” (segons la classificació feta per l’informe) en determinats aspectes. Hi ha quatre variables en les quals destaca i està al 100% o semblant, comparat amb el país més desenvolupat. Aquests són: primer de tot, que hi hagi caixers automàtics i tpv’s. Segon, Capacitat per connectar-se a internet i tenir banda ampla en les empreses de més de 10 treballadors. Després el desenvolupament de l’Administració electrònica. I quart, la participació ciutadana en temes d’interès.
Ø Espanya té una classificació “bona” en diversos aspectes: l’accés a la telefonia mòbil dels ciutadans, accés a internet de les llars, compra per internet, gestions ciutadanes fetes a través de la e-administració, i que les empreses disposin d’intranet i extranet.
Ø Espanya està considerada dins la mitja en el cas de: problemes de virus que afecten als ordenadors dels ciutadans, la despesa en comunicacions del país, la interacció entre empreses i Administració via internet, percentatge de llars que empren la banda ampla per accedir a internet.
Ø Índex de desenvolupament baixos a Espanya: comprem poc per internet, conseqüentment les empreses reben poques comandes via internet, poc trànsit comercial a través de la xarxa en general.
Ø Un dels objectius prioritaris de la societat de la informació és el fet que la ciutadania usi les eines de comunicació, per exemple les connexions a internet. L’objectiu principal és fomentar l’interès dels ciutadans i la participació, així com la formació.
Ø La por al què és nou, la manca de temps, o el poc interès per aprendre com funciona, són algunes de les causes que expliquen per què encara Espanya té un índex baix de llars amb connexió a internet. Si bé en els darrers anys el nombre de llars que en disposen ha augmentat, com també s’ha ampliat la franja d’edat usuari de la xarxa. Tot i que els joves continuen sent els màxims usuaris.
Ø A través de la gestió d’aparells digitals (càmeres fotogràfiques, de vídeo, música) els experts esperen que augmenti el nombre de persones que manegen les noves tecnologies i eines de la societat de la informació. Aquest consum d’oci pot portar a les persones que fins aleshores es desentenien de les noves tecnologies a usar-les.

Aquests són alguns dels comentaris o dades que més m’han cridat l’atenció.

Crec que aquest informe està ben elaborat i que s’hauria de consultar més sovint. Jo mateixa haig de dir que no coneixia la seva existència fins que ens van recomanar llegir-ho. És important que des de les infraestructures d’ensenyament, ja siguin escoles o universitats mateixes, se donin cada vegada més a conèixer informes com aquest. És evident que la societat i el món en general està canviant. Canvien les tecnologies, canvia l’ús que les persones en fem d’aquestes, canvia el ritme i els hàbits i costums de societats, i que tot això queda reflectit a algun lloc. En aquest cas, un dels “llocs” on queda reflectit és aquest informe, però normalment són dades a les quals no accedim. I trob que és important conèixer dades i fets com els que aquí dalt s’esmenen, perquè al cap i a la fi són dades formades a partir de les nostres experiències. No podem ser aliens a una situació que es dóna a partir de nosaltres mateixos.

El producte interior brut (PIB)

El PIB és una magnitud econòmica les sigles de les qual signifiquen Producte Interior Brut. Aquest és el valor total dels béns i serveis produïts dins un territori, en un període de temps determinat, normalment un any o trimestre. És el millor indicador per saber quina és la capacitat de producció d’un país. Hi ha dues maneres per calcular el PIB: o bé mitjançant el valor dels factors o bé a través del valor agregat de tots els sectors intermediaris. El càlcul mitjançant el producte consisteix en valorar només el preu final dels productes. No es té en compte els preus de les matèries primes si han estat necessàries per fer el producte. En canvi, en el segon cas té en compte tots els sectors que han fet possible el producte. Es calcula restant el valor final de cada pas o etapa de producció amb la següent etapa. Normalment el resultat d’aquest càlcul s’expressa en unitats monetàries. El PIB espanyol dels darrers anys ha anat oscil·lant entre els valors de 3 i 4 %, segons les dades del Banc d’Espanya. En un llistat elaborat pels Fons Monetari Internacional (FMI) Espanya ocupa el 9è lloc del PIB nominal, amb 1.126.570 milions de dòlars. El primer lloc l’ocupen els Estats Units amb 12.455.830 milions de dòlars. Una variant del PIB és el Producte Nacional Brut, un concepte molt semblant, però que contempla el valor total de béns i serveis de producció nacional. En canvi el PIB és la suma dels béns i serveis produïts per treballadors dins d’un territori, siguin ciutadans o estrangers. Bibliografia: Aula Facil: http://www.aulafacil.com/Macro/Lecc-2-macro.htm Banco de Espanya: http://www.bde.es/infoest/indeco.htm Definició del concepte “erogaciones”: http://www.definicion.org/erogaciones Ecolink:http://www.econlink.com.ar/dic/pib.shtml Gestiopolis: http://www.gestiopolis.com/canales/economia/articulos/no%2010/PIB%20-%20PNB.htm Wikipedia: http://www.wikipedia.org/

www.pangea.org

Comentari de la pàgina web del portal solidar Pangea.

Ja que una de les nostres bases del treball de Comunicació i Educació serà aquest portal i activitats relacionades amb ell, he considerat interessant fer un anàlisi sobre la seva pàgina web i afegir-hi una reflexió personal.


La pàgina web de Pangea (http://www.pangea.org/), portal solidari.

L'estructura que presenta la website divideix el portal en diverses seccions: les campanyes, les pàgines web d'interès, l'agenda d'actes i els avisos de Pangea. A banda d'això, hi ha al mig de la pàgina principal un seguit d'apartats secundaris com borsa de treball, tarifes i serveis o llistes de correus. És un portal ben organitzat però amb moltíssima informació. Si cliques sobre un tema en concret, per exemple ONG's t'apareixen moltes més seccions, nous apartats i informació. Aquesta excés d'informació i connexions podria arribar a saturar, per això és molt important tenir un disseny clar i senzill i una bona estructuració de la pàgina.

Un dels articles que més m'ha agradat i he considerat interessant parla sobre el fet de promoure un nou concepte de festes que no inclogui l'aspecte de la violència ni dels militars. Com és el cas de la passada festa del Pilar. Es tracta de fomentar aspectes cívics i de pau.

El que m'agrada de tot això, és que tu com a lector tens sovint l'oportunitat de participar; contactar amb ells, escriure la teva opinió, emails, etc. Els webmàsters i l'estructura de la pàgina fomenta que no només hi hagi comunicació unidireccional, sinó un feedback més o menys eficaç.

La majoria dels temes aquí tractats tenen una temàtica molt concreta: l'ajuda, la pau, la solidaritat, etc.Cal recordar que es tracta de la web d'una ONG.

Realment és una pàgina molt, però que molt completa. T'hi pots passar una llarga estona "jugant" a on et duen els links i les seccions. Pots acabar interessat en un curs sobre "La química de la cuina" o visitant els posts que la gent deixa sobre Okupació en l'espai de la "Revista Pangea".

La web de Pangea intenta ser un portal a part de solidari, contrainformatiu. Hi apareixen publicats posts, comentaris, enquestes referents als temes polítics actuals (Euskadi, per exemple), i sobretot, un lloc on donar cabuda a les veus que estan, suposadament marginades per la resta dels mitjans de comunicació.

Les posicions extremes mai són bones ni per un costat ni per un altre. Crec que aquests portals són una bona manera de deixar sentir una veu que moltes vegades se sent oprimida i que no té cabuda en els "mitjans tradicionals". La diversitat d'opinions i de visions crec que és positiva, sempre que no s'atemptin contra uns mínims. Els okupes, els manifestants, els voluntaris de les ONG's, tenen el mateix dret de ser escoltats que els polítics!

En resum, crec que és un bon portal d'Internet: té molta informació, bona part d'aquesta és relativament objectiva, informa sobre activitats lúdiques, però també d'altres relatives a manifestacions, trobades, etc.

Crec que en general amb la web fan un bon treball i la valoració és positiva. Avui en dia és difícil nedar a contracorrent, alçar la veu en un entorn generalment sord i donar opcions a aquells que no la tenen. No tot pot ser tan ideal com les darreres frases escrites, però el fet de voler intentar-ho ja és una passa endavant.

La distribució de la riquesa

Més de la meitat de la riquesa del món està en mans de 7 països...què passa amb els 180 restants?

Segons el portal web d’Utopia la riquesa mundial està calculada en 25 bilions de dòlars, 18 dels quals estan en mans dels països del G-7: Estats Units, Anglaterra, Canadà, França, Alemanya, Itàlia i Japó. I la resta -7 bilions- s’ha de repartir entre més de 180 països restants.
Cada vegada més, l’esquerda econòmica entre països rics i pobres s’agreuja.

Un exemple: Bill Gates, Paul Allen i Warren Buffet, acumulen una fortuna més gran que el PIB de 42 nacions i més de mig milió de ciutadans.

Un dels objectius bàsics de la ONU acordat l’any 1995 va ser el d’acabar amb la meitat de la pobresa extrema del món. Per això es va decidir destinar el 0,7% del PIB dels països desenvolupats a les economies subdesenvolupades.

Els infants són el sector de la població més indefens davant de la pobresa. Per això són molts els esforços que des d’organitzacions no governamentals com UNICEF s’engeguen campanyes per reduir la pobresa i misèria infantil.

Durant els darrers deu anys la pobresa infantil ha augmentat en diversos països membres de la OCDE. De 17 països a 24.

Els països que dediquen més del 10% del seu PIB destinat a combatre la pobresa infantil, tenen taxes menors de pobresa.

Es considera que les persones que sobreviuen amb menys d’un dòlar al dia es troben en situació de pobresa extrema. I les persones que ho fan amb més d’un dòlar o dos es consideren pobres. Aquestes dues dades sumades donen la pobresa total d’un país.

Si voleu consultar algunes taules i dades relatives a la pobresa extrema, total i també per contintents, feu click al següent enllaç:
http://www.utal.org/economia/pobreza2.a.htm#a

Quins factors afavoreixen en un país el coneixement compartit?

Alguns dels factors que afavoreixen el coneixement compartit en un país són la possibilitat que tota la població pugui accedir a l’educació. Per tant, s’han de crear infraestructures que responguin a aquesta voluntat de facilitat l’educació a tothom. Però no basta la creació d’infraestructures tals com biblioteques, centres de formació, universitats, guarderies i col·legis, entre d’altres, sinó que a més cal que hi hagi una predisposició de la societat a fer-ne ús d’aquestes. I si part de la societat no en vol fer ús, el govern ha de garantir un mínim, per exemple, instaurant l’ensenyament obligatori fins als 16 anys. Una manera eficaç d’acabar amb l’analfabetisme.

També influeix molt en aquesta situació de coneixement compartit el paper dels mitjans de comunicació. Aquests haurien de ser conscients de la forta influència que tenen en la societat, i que tenen la capacitat de modificar o crear usos i costums. Per tant, els mitjans s’haurien de posar al servei de l’administració o de l’òrgan que calgui, per fomentar la cultura, l’interès per l’educació, etc.

Un govern que faciliti l’accés al coneixement, a la formació i a l’educació en general, també és molt necessari per desenvolupar un coneixement compartit fort en un país. Els governs haurien de destinar una bona part del pressupost a les necessitats i temes educatius. Per exemple: afavorir la donació de beques, equipar els centres amb les noves tecnologies, construir més centres públics, etc.

El coneixement compartit no ve donat només per l'abundància de centres d'ensenyament, o pel fet que aquests siguin públics. Hi ha tot un conjunt d'infraestructures, de mecanismes i sobretot d'accions i actuacions per part dels governs. Aquests haurien de treballar conjuntament amb la resta dels governs; autonòmics, entre països membres d'algun estat supraestatal (UE, per exemple) i finalment una col·laboració mundial, on es primi el bé i l'interès de la societat, en detriment de l'especulació o l'enriquiment d'uns quants.

Informació extreta de:

http://www.oecd.org

http://www.utal.org/economia/pobreza2.a.htm#a

http://www.utopia.pcn.net/pobreza.html#2

Què és la OCDE?

Fitxa tècnica!

• OCDE són les sigles de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic.
• Com bé indica el seu nom, és una organització internacional intergovernamental dels països més desenvolupats de les economies de mercat.
• Inicialment era coneguda com Organització per a la Cooperació Econòmica Europea i va ser creada després de la II Guerra Mundial per cooperar els ajuts econòmics del Pla Marshall entre els països europeus membres.
• L’any 1961 es converteix en l’actual OCDE.
• Avui en dia 30 països són membres de la OCDE i té un caràcter mundial.
• Espanya es membre de la OCDE des del 3 d’agost de 1961.
• El darrer país que ha ingressat és la República Eslovaca, l’any 2000.
• Els objectius de la OCDE són diversos. Podem distingir però, algunes branques temàtiques que aborden els seus foros: l’expansió de l’economia dels països subdesenvolupats, així com l’economia en general, fomentar un creixement sostenible i no discriminatori de tots els països, membres o no. Es tracta d’una cooperació entre els països membres per aconseguir un comerç compartit, igualitari i just entre ells i els països no membres. Una unió de les forces per fomentar el creixement just de les economies en vies de desenvolupament. Els seus esforços es centren en aconseguir també que els governs de cada país cooperin amb la resta.
• Per aconseguir tots aquests objectius, els 30 països membres es reuneixen en foros i també treballen en comitès especialitzats en economia, comerç o educació, per poder tractar així cada tema de manera concreta.
  

Informació extreta de:

http://www.funcionpublica.gob.mx/ocde/acerca/info.html

http://www.ucm.es/info/IUDC/guia/OCDE.htm

http://www.oecd.org/home/0,2987,en_2649_201185_1_1_1_1_1,00.html

La Caputxeta Vermella

Quin és l’autèntic significat del popular conte de la Caputxeta Vermella?

Tots coneixem la història: una jove al·lota decideix anar a visitar a la seva padrina malalta. La mare li prepara un cistell amb menjar per portar a la padrina i adverteix a la Caputxeta sobre els perills que suposa endinsar-se en el bosc i trobar-se amb un llop.

La Caputxeta Vermella es troba de camí a casa de la padrina, quan poc a poc es deixa seduir per l’olor de les flors, els vols de les papallones i els sorolls que provenen del bosc. Sense adonar-se, la nina es desvia del camí correcte i s’endinsa en el bosc, on es troba amb el llop ferotge. El llop, -més viu que ella- li demana a on va i li proposa agafar un camí i ell un altre per comprovar quin dels dos és més curt.

L’animal arriba abans que la nina i es menja d’una mossegada a la padrina. A més, es fa passar per aquesta quan la Caputxeta per fi arriba. La jove innocent pensa que la padrina està molt malalta i per això no sembla ben bé ella. Quan Caputxeta s’acosta al llit de la padrina s’adona que realment és el llop qui està a dins.

Quan semblava que tot estava perdut i que Caputxeta moriria a mans del llop, apareix el llenyataire per salvar la jove! I final feliç...


Però en realitat no era aquesta la versió original del conte.

En la nostra versió, aquella que es remunta a èpoques on els contes eren una manera de transmetre coneixement al fills sobre què es pot fer, que no, tradicions i perills, la Caputxeta Vermella mor devorada a mans del llop ferotge.
Però això no és tot.

Com hem dit abans aquest conte té un significat i una lliçó molt important sota aquesta aparent superficialitat.

1) La mare de la Caputxeta Vermella li diu on ha d’anar i què ha de fer: aquest fet representa no solament la relació entre mare i filla que es dóna, sinó a més, denota altres aspectes. El fet que la mare li adverteixi sobre on pot anar, amb qui ha de parlar o amb qui no, indica que ella sobreprotegeix en excés la seva filla. Intenta que la Caputxeta no s’hagi d’enfrontar als perills que hi ha fora (el llop, el bosc en general) i això no aconsegueix més que un caràcter més dèbil i depenent dels fills.

2) La Caputxa roja: el fet que a la jove se la conegui com a Caputxeta Vermella és a causa de l’abric de color vermell intens que ella porta. Aquest color s’associa amb l’arribada de la primera menstruació i per tant, el canvi de nina a dona que es produïrà.

3) El bosc, les flors, els insectes: la jove es veu temptada i atreta per tot un nou món de sensacions, colors i animals que estimulen la seva imaginació, representen la creativitat i el desig. I tot i saber que la mare volia que anés pel camí, ella es desvia perquè la temptació és més gran.

4) El llop: igual que en el cas anterior, Caputxeta es veu temptada i xerra amb el llop, malgrat que la seva mare li ha prohibit. Ella se sent atreta per un animal salvatge, que representa la virilitat, la masculinitat i el desig sexual. Una atracció que coincideix just quan Caputxeta es comença a desenvolupar com a dona.

I finalment, com ja hem dit abans, en aquesta versió de la història, Caputxeta mor a mans del llop. Aquest fet passa en bona part perquè la seva mare la va sobreprotegir i no va ser capaç de preparar-la per afrontar les situacions de perill que es trobaria en el món exterior.

Aquests han estat alguns dels exemples que demostren que darrera un conte infantil i tan aparentment senzill, s'amaga en realitat una dura lliçó sobre la vida que des de temps enrera ha passat de generació en generació. Una manera pràctica i eficaç d'advertir als membres més joves de la comunitat sobre els perills, els costums, les tradicions, etc, de la societat.

I colorín colorado, aquesta versió del conte s’ha acabat!

Marta, avui contant contes.

Els somnis, somnis no són

Que “els somnis, somnis són” ja ho va dir cert poeta. Que cal buscar el sentit palpable d’aquests, ho diu Eduardo Peñuela.

Peñuela és professor del Centre d’Investigació en Poètica de la Imatge, dins de l’Escola de Comunicacions i Arts de la Universitat de Sao Paulo- Brasil.
La setmana passada va acudir a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB per fer una sessió sobre els somnis i el seu significat: Enigmas Comunicativos en Simulacros Oníricos Cinematográficos.

Els somnis són una construcció feta a partir d’imatges visuals, imatges que se’ns apareixen com a reals a la nostra ment, però que de fet no ho són. Els somnis són un tràmit, un camí cap a l’autèntic significat d’aquests. Per al doctor Freud, els somnis són fruit d’una condensació, del desplaçament, de la irracionalitat i finalment de l’atemporalitat.

“Interpretar un somni és acceptar el desafiament” – Eduardo Peñuela

El professor Peñuela estava decidit a acceptar aquest desafiament plantejat en forma de somni -més bé de malson- que durant molt de temps el va assetjar de nit. El brasiler xerrava des de la veu de la pròpia experiència. En el seu somni apareixia una olla, ell i aigua bullint. Peñuela va saber veure a través de les imatges el què realment significava tot allò. L’olla representava la classe on ell s’estrenava com a professor, ell mateix dins l’aula (dins l’olla) i finalment l’aigua bullint era la pressió que creava el fet d’encarar-se als alumnes.

Però no sempre els somnis són tan fàcils de descodificar. Segons el professor brasiler hi ha un pressupost teòric que estableix que els somnis s’han d’entendre a partir dels que estan:

1) Relacionats amb problemes del llenguatge.
2) Relacionats amb problemes de la interpretació (procés d’associació).

“Els somnis comencen a l’estómac” – Sigmeund Freud

Alguns somnis ja són clàssics de la història del cinema. Un dels exemples és l’escollit pel professor Peñuela, Fresas Salvajes. En aquest cas hi ha una sèrie d’elements que cobren molta importància per a la posterior traducció del somni. Alguns d’aquests indicadors són:

- El principi de reiteració que es dóna amb el menjar. Les escenes en les quals apareix menjar o l’acte de menjar es repeteixen al llarg de la pel·lícula. La reiteració ens indica que alguna cosa important succeeix amb el que es repeteix. I és que com deia Freud: “els somnis comencen a l’estómac”.
- La col·locació de les fotografies, -res és gratuït-, on s’associa la idea de dona i verí, per exemple.
- Els principis d’atemporalitat i surrealisme que apareixen en el somni, a través dels rellotges sense agulles, de les cares sense cara, etc.


Un cop Peñuela ha acabat amb l’anàlisi dels distints indicadors ens mostra el veritable significat del somni. Un somni on el protagonista del film Fresas Salvajes, Isac Born, aconsegueix finalment reintegrar-se amb el Cosmos. Aquella “pulsió de mort” citada per Freud, on l’home torna a unir-se amb el tot i es desprèn de la càrrega d’enyorança dels temps passats.

Així doncs, veiem com a través de diverses variables, de l’observació i la reflexió, hom pot arribar a una conclusió, -que no la única- o interpretació del que vol dir aquell somni. L’exemple escollit per Peñuela pot tenir més d’un significat, igualment pot passar amb la resta de pel·lícules, llibres o anuncis que tenen un sentit ocult, palpable. Cal anar una passa més enllà de l’evidència per arribar a l’autenticitat.